Després de la meva última visita al Sàhara fa dos anys, de nou motivada per no venir aquest any l'Abida, la nena saharauí d'ulls negres, he tornat a trobar-me amb la immensitat del desert, l'estrelles brillants d'aquell cel tan clar, el transport amb els camions i les llargues esperes a l'aeroport per poder arribar al final del retrobament amb ella i tota la seva família.

Són molt pocs dies, però plens fins a la immensitat d'emocions i convivències .
Com he trobat la gent dels campaments després de dos anys? Fisicament aquells éssers en dos anys han perdut molt al meu veure, la meva nena l'Abida, al no poder venir ja aquest estiu le he vist i notat les empremtes de la falta d'alimentació que pateix però com diuen ells "no passa res per no menjar". Com exemple, li he portat roba de la seva edat que són ara 11 anys i em va dir que eren massa grans però que estigués tranquil·la que d'aquí tres o quatre anys ja li anirien bé, cosa que temo que encara li vagin pitjor. Potser sí, que és veritat que no passa res per no menjar, perquè els sentiments i l'afecte que et portes d'allà, realment deixen empremta en el teu interior per a la resta de la teva vida.
Tots els que hem tingut la gran sort de viure aquest inoblidable experiència, us vull compartir tota la força i l'amor que m'he portat del Sàhara, per a aquestes festes de nadal i que perduri durant tot l'any.